No perdem l'esperança

El mes d'octure es va saber allò que en diem l'esperança de vida dels catalans i dels espanyols. O sigui, es va saber a quin promig d'edat s'havien mort les persones que vivien a Catalunya l'any 2005. El titular del canal d'internet de la CCMA, el 3cat24, titulava "L'esperança de vida a Espanya ja supera els 80 anys". Per cert, és curiós com el mitjà català titula sobre la mitjana d'Espanya i no de Catalunya. Tot i així, a la notícia explicava que "A Catalunya, les dones tenen una esperança de vida en el moment de néixer de 83,76 anys i els homes, de 77,2." Quelcom semblant feia La Vanguardia que en la seva notícia afirmava que "La vida se alarga para los españoles. En apenas una década, la esperanza de vida ha aumentado en más de 24 meses hasta superar los 80 años. Según los últimos datos facilitados por el Instituto Nacional de Estadística (INE), en el 2005 una niña al nacer tenía una expectativa de vida media de 83,48 años frente a los 81,70 años de 1996. En el caso de los niños, la esperanza de vida roza los 77 años, mientras que en 1996 era de 74,53."

També a la ràdio vaig sentir una afirmació d'aquest tipus, o sigui, "l'esperança en néixer...". ¿No us adoneu de la contradicció? ¿Com pot ser que en una mateixa notícia es digui que en 10 anys ha augmentat l'esperança en 2 anys i que els nens que neixen ara la tenen d'una edat concreta? ¿A veure, els nens que ara tenen 10 anys tenen l'esperança de vida de fa 10 anys o la d'ara?

Aquesta és una mostra d'allò que explicava fa uns dies, o sigui, que no en sabem massa d'interpretar les estadístiques (jo m'incloc entre aquests). L'espernça de vida no és res més que això, una estadística, un promig de les edats dels morts en un lloc concret durant un temps concret, habitualment un any. Però no és veritat que els nens que neixen avui tinguin una esperança de vida de de poc més de 80 anys. Precisament fa uns dies, el 9 de gener, a La Contra de la mateixa La Vanguardia s'entrevistava a Thomas Kirkwood, investigador de l'envelliment, que afirmava que cada dia la nostra esperança de vida augmenta 5 hores. O sigui, un nen que va néixer el primer dia de l'any a dia d'avui, 31 de gener, la seva esperança ha augmentat 155 hores, 6,4 dies. Per tant, la nostra esperança de vida augmenta cada any 76 dies. Aquell nen nascut l'1 de gener del 2008 l'any 2088 ja tindrà una esperança de vida de 96 anys!

Així doncs, en realitat, hauríem de dir que un nen nascut l'1 de gener del 2008 té més de 95 anys d'esperança de vida. O potser no, potser no he sabut calcular jo tampoc bé les estadístiques. O potser d'aquí a 50 anys l'esperança de vida de tot ésser viu a la terra serà de 0 anys per culpa del canvi climàtic. O potser el pare o mare d'aquest nen un dia se li gira el cap i li clava quatre punyalades al seu fill fent baixar unes dècimes el promig d'edat dels difunts del nostre país.

Menys botiflers

No, no he utilitzat el photoshop per esborrar les pintades, senzillament ja no hi són. Bé, sembla que les meves indicacions han funcionat i han trobat amb facilitat les pintades. Avui dilluns les han esborrat, aquest matí encara hi eren i a la tarda ja no. La veritat és que m'estic plantejant presentar-me a les oposicions de tècnic municipal perquè, curiosament, les tres pintades que apareixen a les fotos d'aquest bloc ja han desaparegut. Fins i tot l'estelada de la primera entrada i que es van deixar quan van esborrar la pintada dels botiflers de la ronda de les Pollancredes. Bé, de fet, les que no eren de caràcter polític encara hi són. ¿Per què deu ser?

Posats a estar al servei del poble, aquí sota en teniu una altra. Aquesta no és de caràcter polític, suposo que això no ha de ser cap impediment per esborrar-la. La trobareu al call de la Torrentera. No fos cas que algun malpensat pogués pensar que només s'esborren les partidistes perquè ara s'acosten eleccions i no compleixen les "quotes de pantalla" que s'apliquen aquests dies. A més, aquesta última és al costat d'una escola i pot ferir la sensibilitat dels nostres fills.

Més botiflers

Com es pot veure en la fotografia de més amunt, han tornat a aparèixer al centre del poble pintades que acusen al PSC, partit de govern a Torelló, de botiflers. Com us vaig explicar fa una setmana, les altres pintades que van aparèixer amb el mateix missatge van ser esborrades a correcuita.

És per aquest motiu que aprofito aquest bloc per comunicar al nostre consistori la localització de la pintada per si la volen anar a eliminar amb la mateixa celeritat de les altres. Aquesta pintada la podeu trobar a la baixada de l'Arxiu, a tocar de la plaça Vella, just davant d'aquell bloc de pisos que s'està construint a on hi havia hagut la Impremta Sallarès. Aquí teniu una altra foto per si no us havia quedat clara la ubicació.

Ah, i posats a fer. Què tal si esborreu també aquestes pintades d'aquí sota a la plaça Fortià Solà que fa anys que embruten la plaça més bonica del nostre poble. No és massa lluny, a vint passes.

I si encara us queda aigua i sabó, també podeu carregar-vos aquesta ofensiva "Tlli" a la façana de "La Moda", al passatge d'Espanya, a tocar la plaça Nova.

Periodisme-ficció

Fa uns dies arribava al Raval de Barcelona amb cotxe a les 7:30 del matí. Passant per un d'aquests carrers estrets em va soprendre veure 4 o 5 homes davant un d'aquests locutoris per a immigrants que tenia les portes obertes. Era l'únic comerç obert. No en tinc ni idea de quina era la seva nacionalitat d'origen, però pel seu aspecte físic vaig pensar que possiblement eren pakistanesos. Pel cap em va passar la idea que res de bo devien estar fent. Estic d'acord que els nadius, sovint, estem carregats de prejudicis davant dels nouvinguts, però hi ha coses que no s'entenen, o almenys ens costen d'entendre. Ara, qui és pensi que aquesta és la meva percepció davant tota aquella persona que veig amb un color de pell més fosca, s'equivoca. No jutjo persones, jutjo certes actituds o maneres de fer. Faci qui les faci.

L'endemà de tenir aquest mal pensament, van detenir als 14 ja famosos presumptes terrorsites en potència. I, lògicament, no em va sorprendre que es confirmés allò que havia pensat més d'una vegada: que a Barcelona hi podia haver gent que estigués disposada a fer quelcom semblant al que va passar a Madrid l'11M del 04. Però això no va impedir que encara em sorprengués més, molt més, el tractament periodístic que en va fer el meu diari de capçalera: l'Avui. La portada d'El Periódico la puc entendre, no em sorpèn, però la de l'Avui em va escandalitzar. D'això no se'n diu periodisme. Avui divendres en Salvador Cardús ho explica molt bé al mateix Avui, que indirectament també el critica sense mencionar-lo. El titular "11-M frustrat a Barcelona" és una autèntica ofensa a la nostra professió, al nostre periodisme. És increïble com aquest diari és capaç de caure en el periodisme-ficció que tantes vegades el mateix mitjà ha criticat quan l'han aplicat diaris espanyolistes respecte ETA.

O potser sóc jo el que estic equivocat. Potser ser sí que aquell fet que no ha passat però que podia haver passat es mereix ser notícia. Potser sí que una font d'informació interessada que tantes vegades ens ha filtrat notícies falses, globus sonda, aquesta vegada és de fiar. Potser sí que cap prova incriminatòria, cap dada confirmada, és necessària i la paraula d'un suposat confident de la policia, que cap periodista ha pogut entrevistar, és de fiar com a oracle d'esdeveniments futurs. Però per més que repasso els criteris de selecció noticiosa que jo mateix explico a les classes de Periodisme segons el tèoric Warren no n'hi veig cap que ens serveixi per fer un titular de periodisme-ficció. Insisteixo, potser estic equivocat i no el sé veure. Potser sóc massa primmirat, però no veig massa diferència entre aquest titular i el famós "11M d'ETA" de l'edició especial d'algun diari d'aquella tràgica tarda a Madrid.

Fins i tot en cas que sigui veritat que anaven a cometre aquest atemptat. Fins i tot si els responsables de l'Avui saben que les seves fonts són de fiar. Fins i tot si al diari li passa pel cap el mateix que a mi i veu molt possible que hi hagi terroristes islamistes en potència a Barcelona ¿no era més ètic, més honest, més realista, en definitiva, més periodístic titular com, per exemple, ho va fer La Vanguardia: "El juez acusa a tres pakistaníes de planear un atentado suicida"?

Botiflers

Dissabte de la setmana passada una amiga basca i una d'ebrenca van visitar Torelló. La primera d'elles, que ja fa 7 anys que viu a Catalunya i domina la nostra llengua millor que molts ciutadans nascuts al nostre país, li va sorprendre llegir per primer cop la paraula "botifler". Acabava de veure en una paret la pintada "PSC-PSOE Botiflers". Em va demanar quin era el seu significat. "En aquest context", li vaig dir, "significa que són uns venuts". De fet, la definició exacte és "Dit del català que col·labora amb els enemics del seu país". I vaig afegir "vaja, el mateix significat que té pels bascos la paraula cipayo quan alguns es refereixen a l'ertzaina". I ella em va contestar "doncs és una paraula que m'agrada, trobo que és un insult que sona bé".
Aquella frase la meva amiga basca l'havia vist al carrer del Pont i poc després a la Ronda de les Pollancredes. Doncs bé, avui, una setmana més tard, les dues pintades han desaparegut. No cal dir que és d'agrair la rapidesa en què el nostre ajuntament, presidit per l'alcalde Franch, neteja les parets pintades dels nostres carrers, tenint en compte que feia pocs dies que estaven fetes. La veritat és que un poble sense pintades a les parets és més net i endreçat.
Suposo que aquesta rapidesa en borrar la frase "PSC-PSOE Botiflers", que podeu veure ja esborrada en la primera fotografia, també l'aplicaran a les altres pintades del poble. I és que si no no s'entén que a pocs metres d'aquesta encara hi hagi aquesta estelada que, curisoament, fa mesos que presideix l'entrada al carrer Ges d'Avall. O aquesta altra que tots els nens veuen quan entren a les instal·lacions de la piscina municipal, tampoc massa lluny de les altres dues.

I qui vulgui ser malpensat i cregui que el senyor alcalde ha esborrat les altres pintades perquè és del PSC i perquè s'acosten eleccions, s'equivoca. Segur que si no acaben d'esborrar les pintades que queden deu ser perquè el nostre és un ajuntament amb consciència ecològica i medioambiental i no vol malgastar litres i litres d'aigua i sabó esborrant pintades.

Un pessic de CAC

Joan Oliver, exdirector de TV3, va escriure ahir divendres a l'Avui una de les seves engrunes dedicada al CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) i a la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Va explicar exactament el mateix que em va venir al cap quan vaig sentir que el CAC havia aprovat el nou Consell de la CCMA, però criticant-ne les quotes de partit. O sigui, que en el fons la llei no ha servit per despartiditzar la corpo (no dic despolititzar pel motiu que ja vaig explicar fa uns dies).

El senyor Oliver, exdirector en l'última etapa Pujol, escrivia: "El CAC té tota la raó del món quan es queixa de la manera com han estan elegits els dotze nous responsables de la Corpo, però com sol passar té més tendència a veure els defectes dels altres que no pas els propis. La nota del CAC sobre aquest tema la firmen el president i la secretària de l'organisme. El president és en Josep Maria Carbonell, que abans d'anar al CAC i durant vint anys va ocupar càrrecs polítics com a diputat socialista i, abans, cap del gabinet de presidència de la Diputació de Barcelona. La secretària del CAC, que també signa la nota, és la senyora Dolors Comas d'Argemir, que abans d'anar al CAC era diputada d'Iniciativa i, anteriorment, regidora d'aquest mateix partit a l'Ajuntament de Tarragona. Cap dels dos tenen una trajectòria professional al sector audiovisual. La llei del CAC estableix en el seu article 4.2: "Els membres del Consell són escollits d'entre persones de prestigi reconegut i contrastat i amb experiència professional en el sector audiovisual, i que ofereixen garanties plenes d'independència"." Totalment d'acord amb ell, és exactament el mateix que us volia explicar jo.

El que passa és que en el seu espai només pot dedicar unes engrunes al que vol explicar i suposo que no li deu haver cabut tot allò que ens volia dir. Si m'ho permeten hi voldria afegir un pessic d'informació.

El CAC està compost per 10 membres i, efectivament, el President Carbonell i la Consellera Secretària Comas d'Argemir han estat diputats del PSC i d'ICV respectivament. Però tot i que només ells dos firmen la nota se suposa que els altres 8 membres hi estan d'acord. El senyor Oliver no deu haver trobat espai per dir-nos que el vicepresident Jaume Serrats i Ollé va ser Director general de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1990-1996). Que el conseller Josep Micaló i Aliu va ser Diputat del Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió (1993-2006), branca Convergència. I que Domènec Sesmilo i Rius ha estat Diputat del Parlament de Catalunya (1984-2003) també del grup de CiU, branca Unió. Insisteixo, Joan Oliver té tota la raó quan diu també que sovint es "té més tendència a veure els defectes dels altres que no pas els propis."

Per cert, al senyor Oliver, que sap tantes coses de política i de mitjans de comunicació i que se suposa que és un d'aquests professionals de presitigi li voldria demanar si un periodista "de prestigi reconegut i contrastat i amb experiència professional en el sector audiovisual", que ha fet tota la seva carrera en mitjans de comunicació siguin o no públics, i que mai ha tingut un càrrec institucional, ¿realment ofereix sempre "garanties plenes d'independència"? ¿O pel simple fet d'haver estat escollit per un consell partiditzat, d'ara o de fa 10 anys, la garantia desapareix?

De Z a Z

Hi ha un motiu pel qual el senyor Rajoy Brey ha exclòs al senyor Ruiz-Gallardón que veig que de moment ningú ha mencionat. Tan detractors com fins i tot aduladors veuen en aquesta decisió un error d'estratègia del president del PP. Per cert, no acabo d'entendre aquesta dèria, sobretot des de sectors anti-PP, per dir-li al senyor Rajoy Brey que s'ha equivocat i al mateix temps plorar l'absència de Ruiz-Gallardón. Si s'ha equivocat, ¿no haurien d'estar obrint "botelles" de xampany? (el cava els indigesta).
El principal motiu pel qual Rajoy Brey ha exclòs Ruiz-Gallardón és perquè buscava una Z amb més de pes. A l’actual alcalde de Madrid se'l coneix més pel Gallardón i s’exclou el Ruiz, tot i que formen part tots dos del primer cognom. Ja sabeu que cap candidat espanyol ha estat president sense una Z al cognom. I com que Rajoy Brey només s’hi acosta, ja que té una Y a cada cognom, havia de buscar una Z potent. Davant totes les Z possibles ha triat la que creu que en pot treure més redit electoral: Pizarro.
Sigui com sigui, el senyor Rajoy Brey, si no trenca la tradició, no té opcions de guanyar les eleccions. Però si realment el que vol el president del PP és guanyar-les, potser sí que s’ha equivocat a l’hora de canviar Ruiz-Gallardón per Pizarro. ¿Per què? ¿Sabíeu que l’expresident d’Endesa de segon cognom porta un Moreno i l’actual alcalde de Madrid duu Jiménez?

Blocaires.Osona

He rebut aquest missatge de més avall. Suposo que si ets blocaire i osonenc, ja saps de què va. Si no, llegeix atentament:

A finals de 2007, un grup de blocaires osonencs ( Joan Ballana, Carles Banús, Jordi Casals , Raül Escobar, Iñaki Escudero i Laia Jurado) va impulsar Blocaires.Osona, que vol ser el col·lectiu de blocaires osonencs, obert a tots els que formem part de la blocosfera de la comarca.
L'objectiu de Blocaires.Osona, segons el manifest fundacional, que podeu llegir clicant aquí, és estimular i reivindicar la cultura blocaire, donar forma i contingut a la rica comunitat blocaire d'Osona i projectar-la amb força a la Catosfera.
El proper dijous 17 de gener, a 2/4 de 9 del vespre, a l'auditori del Col·legi d'Arquitectes de Vic, es portarà a terme la presentació pública de Blocaires.Osona en el marc de la presentació del llibre del blocaire de referència del nostre país, el director de l'Agència Catalana de Notícies, el periodista Saül Gordillo ( www.saul.cat), Nació.CAT.
El llibre de Saül Gordillo (Calella, 1972) narra els fets que van portar a aconseguir el .cat, el primer domini d'Internet que representa una comunitat lingüística i cultural. Un èxit de gran calat polític i que va ser possible gràcies a l'impuls de milers de ciutadans i a la complicitat d'algunes institucions. Nació.cat també analitza el paper dels Països Catalans a la xarxa.
L'acte serà presentat pel periodista osonenc Josep Comajoan.

Parlem políticament correcte

Sovint fem servir l'expressió "políticament correcte" per referir-nos a la utilització d'aquelles paraules que no puguin ferir algunes sensibilitats. N'hi ha tants exemples que em quedo amb un que vaig viure fa uns anys. Durant molt de temps, quan estudiava a Barcelona, sovint anava a esmorzar a un bar en què em feien un "pa moro". O sigui, una espècie de crep de pa amb pernil dolç i formatge. Doncs bé, al cap d'un temps vaig entrar al mateix restaurant i vaig veure a la pissarra que aquell pa s'havia convertit en "àrab".

Alguns ja s'han encarregat de denunciar la estupidesa que sovint acompanya l'extremisme del políticament correcte. Però potser no es menciona tant l'ús de les paraules per part dels polítics i dels periodistes quan parlen de política.

Sobre els polítics que parlen, que són la majoria, es fa difícil trobar-ne algun que parli correctament. I quan diem correctament volem dir que sàpiguen parlar bé la nostra llengua. Intenteu buscar un sol polític català que sigui un exemple. I no cal que ens fixem només amb el president Montilla. Ja sigui per la dicció o pel correcte ús dels verbs, adejctius, adverbis o pronoms, n'hi ha pocs que aprovarien un examen de locució a un mitjà de comunicació.

Pel que fa als periodistes que parlen de política, també és complicat trobar-ne que no perverteixin les paraules o expressions relacionades amb la política. Allò que alguns en diem l'emparaulament de la realitat. Paraules com nacionalsme, dreta, esquerra, progressisme, constitucionalisme, etcètera, en són només alguns exemples.

Però precisament la paraula que més malament s'utilitza és la mateixa "política". Avui mateix he sentit en Bassas dir que el que s'ha de fet és "despolititzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals". Quina bestiesa! Mireu la definició de més amunt de "política" i fixeu-vos com fer política és dur a terme "activitats pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics". ¿No és això el que ha de fer el Consell de la corpo? ¿No ha de gestionar de la millor manera un ens públic? Així doncs, el pitjor que podria passar és que en l'ens que regula Catalunya Ràdio i TV3 desaparegui la política.

El problema de la perversió de la política és que aquesta es confon amb els partits polítics. Aquests últims són només uns dels molts agents socials que gestionen l'activitat pública i que ens governen. El que passa és que hi ha tants polítics, o membres de partits polítics, que han monopolitzat i maltractat la política que han aconseguit desprestigiar-la.

Així doncs, potser ja seria hora de deixar de fer servir la paraula "política" cada vegada que volem dir que es fa una mala gestió d'allò públic. O diem que es fa "una mala política" o, en tot cas, utilitzem l'expressió "partidisme". Fixeu-vos quina és la seva definició: "adhesió cega a un partit determinat pel damunt dels interessos generals". Això és el que fan molts polítics. I és que en lloc de gestionar la política pel benefici de tothom, o de la majoria de la societat, fan ús del seu poder per tal de servir únicament als interessos de partit, en el millor dels pitjors casos.

Per tant, a veure quan deixem en pau la política i parlem correctament de la política. I quan ens sembli que els partits no actuen en benefici de la societat o que la gestió d'allò públic està sotmès a uns beneficis propis diguem que s'està fent partidisme. Això sí que serà políticament correcte.

El Follet del bosc

Si dic que em vaig empassar Un món sense fi de Ken Follet en 11 dies vol dir que vaig llegir un promig de 115 pàgines al dia. Amb aquesta dada em sembla que demostro que el llibre em va enganxar des del primer moment i que ja no el vaig poder deixar. No cal dir que perquè això passi cal una predisposició a la lectura, en el meu cas basada en varis motius. El primer és que la lectura d’Els pilars de la terra va ser, també, molt absorvent. Amb aquell precedent era d’esperar que ara em passés el mateix. El segon motiu, que en realitat hauria de ser el primer, és que disposava del llibre. Us he de confessar que aquest el vaig tenir abans que es posés a la venda: algun privilegi ha de tenir el fill i germà de llibreters. I l’última motivació prèvia és que o el llegia durant les festes de Nadal o quan tornés a la rutina diària em seria molt difícil poder continuar amb la lectura.
Però totes aquestes prèvies no haurien servit de res si la narració no m’hagués captivat des del principi. I en això Ken Follet té experiència. Una escena viscuda al bosc per quatre nens en què hi ha dos assassinats i un personatge misteriós que amaga una carta sota terra o t’atrapa o et fa abandonar la lectura.
Follet, per tant, comença la història al bosc. És aquell bosc que tanta literatura ha convertit en una metàfora d’allò salvatge, misteriós, primitiu, perillós i temut. Tot i que les escenes que hi passen no són moltes, el bosc sempre hi és present i encara més quan ja intuïm que el secret de la carta no el sabrem fins a l’última part del llibre.
El text no deixa de ser un bosc argumental, a l’estil d’un laberint. Ken Follet segueix una estratègia narrativa prou coneguda. Més o menys en cada capítol es resol un misteri anterior i, alhora, se n’hi plantegen de nous que queden en suspens. Vaja, el mateix estil que han imitat la majoria de culebrots televisius. A més, l’autor et dóna suficients pistes per intuir com es resoldran els problemes que es plantegen. Aquest pot ser un dels defectes de l’obra, i és que sovint la resolució dels conflictes són bastant previsibles i el factor sorpresa desapareix.
De fet, l’argument del llibre no acaba decebent. Si entenem com a decepció que els quatre nens de l’inici del llibre no tingui el destí que creiem es mereixen un cop siguin adults. Vaja, que el final feliç s’ensuma des del principi. Només et falta saber el com i el quan, el què és fàcil deduir-lo. Per tant, és com aquells laberints, per continuar amb la metàfora, dels passatemps: en què veus el punt d’inici, el punt de destí i només et falta encertar el recorregut per arribar-hi. Els amants de les sorpreses i els girs d’últim moment, que no s’esperin trobar-los en aquest llibre.
Pel que fa a l’argument, té dues parts molt diferenciades. La primera meitat del llibre és de presentació i desenvolupament dels personatges. El temps, els anys, passen a poc a poc i això permet dedicar més pàgines a la descripció narrativa. En canvi, a la segona meitat del llibre, o potser l’últim terç, els fets passen molt de pressa. Vaja, una mica com ens passa a la vida, que quan som joves sembla que mai arribarem a ser a adults i quan hi som ens atemoreix la rapidesa en què ens acostem a la vellesa. Però això, en Un món sense fi, provoca la sensació que anem a passos accelerats cap a la fi del llibre i que perdem detallisme. Per cert, s’ha dit que aquest llibre parla de la pesta com un element clau de l’argument. Sí que té un pes important, però aquesta no apareix fins més enllà de la meitat del llibre i, al final, tampoc s’hi acaben dedicant tantes pàgines.
Tot i així, tot el llibre està carregat de superficialitat. Titllar l’obra de “gènere històric” potser és excessiu. Sí que passa al segle XIV i sí que detalla com vivia la gent de l’època, però la trama narrativa està per sobre de la trama reflexiva. Per suposat que hi apareixen debats interessants sobre el paper de l’església, de la medicina, de la burgesia i de la noblesa. Però són tractats amb superficialitat. Dit d’una altra manera, el llibre focalitza més l’atenció en la forma que en el fons. Aquesta superficialitat és el que facilita que el llibre es converteixi un producte de masses.
L’argument potser està excessivament carregat de maquievalisme. I és curiós perquè en la data que s’acaba el llibre encara faltava 100 anys perquè nasqués Maquiavel. Potser sí que les arts ideològiques i recargolades dels protagonistes de la història són semblants a les de la gent del segle XIV, però en alguns moments són poc creïbles.
Per cert, per acabar, un parell d’errors de “raccord” que no estic segur que poguem adjudicar a l’autor sinó a la traducció. En almenys dues ocasions apareixen expressions o frases fetes relacionades amb les armes de foc. En un moment, per exemple, es diu que “li va sortir el tret per la culata” un segle abans que apareguessin els primers rifles. També en una escena a un dels protagonistes “li aixafen la guitarra”, un altre invent posterior a l’època. Res, detalls, minúcies d’aquelles que tan agrada buscar als caçadors d’errors de coherència històrica a les pel·lícules (com quan un gladiador empunya la seva arma amb un rellotge digital al canyell).
En definitiva, un llibre gran més que un gran llibre. Un passatemps, un entreteniment molt ben estructurat i acuradament mesurat perquè totes les peces encaixin a la perfecció. Amb molta traïció, ambició i grans dosis de sexe. Amb descripcions detallistes, sobretot quan les dones es despullen, que satisfaran sobretot el públic masculí heterosexual. Amb unes semblances gairebé mimètiques a Els pilars de la terra. En el fons, és la mateixa història, però ambientada a una altra època. Només un consell: intenteu llegir-lo asseguts en una taula si no voleu acabar al fisioterapeuta quan l’hàgiu acabat.

404 caçadors d'sms

Abans d'aquest Cap d'Any i a principis de l'any passat vaig escriure dues entrades sobre els sms de les festes, suposo que ja ho sabeu. Doncs bé, el dia 31 vaig tenir el meu rècord de visites gràcies a aquelles entrades. Tot degut a que 404 persones van visitar el meu bloc buscant a Google algun missatge inspirador per felicitar a les seves persones més properes. A totes elles els agraeixo la seva visita i els desitjo un feliç any 2008. Llàstima que tot plegat no hagi servit per tenir més cliantela ja que, pel que sembla, torno a tenir el mateix promig d'entrades que abans d'acabar l'any. O fins i tot menys!

L'estadística: una mentida pietosa

Sóc incapaç de calcular quin és el percentatge d’informacions que publiquen diàriament els diaris basant-se en estadístiques. Però estic convençut que la mitjana ha de ser, estadísticament parlant, molt alta. L’estadística serveix als periodistes, i per extensió al públic, per posar nom a aquells fets de la realitat que són intangibles. I aquesta època de l’any, o sigui, a l’inici d’un nou any, la millor manera de mirar el passat i projectar el futur és fer-ho a través de l’estadística. Fem inventari, com la majoria d’empreses, i ens dediquem a comptar i fer promitjos. Així cada dia, i durant unes quantes setmanes, sabem que el 2007 ha estat un any més o menys plujós que l’anterior, amb més o menys morts a la carretera, amb més o menys puja dels tipus d’interès, amb més o més cinema en català, amb més o menys vendes de profilàctics i així fins a una infinitat de dades que ens diuen a on som o a on hem arribat.

Aquestes són un tipus d’estadística. L’altre també clàssic, i d’aquí al 9M cada dia amb més freqüència, és el de les enquestes preelectorals. Ja sabeu, preguntes a un número limitat i baix de persones a qui votaran per dir que un o altre partit polític té més o menys probabilitats de guanyar unes eleccions. De pas, també sabem què pensa la gent de l’economia, del terrorisme i de tot allò que suposadament interessa a la gent.
També són una estadística les dades que de tant en tant anem sabem d'audiències de televisió, dels hàbits de consum o qualsevol estudi encarregat per un empresa per demostrar que el producte que ells produeixen és el millor per solucionar els problemes de la humanitat.

I el que fan, fem, els periodistes és interpretar una dada, més o menys aproximada d’una realitat concreta, i convertir-la en un titular informatiu. Una frase concloent que acaba canviant la nostra visió del món. Així, d’un dia a l’altre el PP ja ha atrapat el PSOE en les enquestes, TV3 ja només és la tercera televisió més vista o ha disminuït el nombre de morts a la carretera. I ens sentim més savis perquè podem utilitzar aquestes estadístiques per defensar els nostres interessos particulars. I sovint portem l’estadística a l’extrem que més ens convé oblidant aquella part de la dada que més nosa ens fa. És per aquest motiu que l’assignatura Estadística és obligatòria en els estudis de Periodisme i ho seguirà sent segons el pla de Bolonya.

Així és com ens governen els governs, a toc d’estadística: “Científics han demostrat que circulant a 80km/h contaminem menys. Per tant, reduïm la velocitat a l’entrada de Barcelona”. Però l’estadística, tot i ser una ciència i donar uns resultats demostrables, no és res més que una aproximacions a una realitat a partir d’un mètode científic. I quan amb el temps el mètode es canvia, en principi per millorar les dades, descobrim que els resultats poden ser lleugerament diferents. Això en el millor dels casos. Moltes vegades, però, el mètode s’adapta a les necessitats de qui encarrega l’estudi i, així, demostrar “científicament” allò que vols que la gent es cregui.
En definitiva, l’estadística és una aproximació a la realitat i, per tant, a la veritat. Per tant, si no és “tota” la veritat també podem dir que és una mentida. Però tampoc “tota” una mentida, si no una mentida a mitges, o una veritat a mitges. Vaja, una mentida pietosa, o sigui, sort en tenim de l’estadística per així evitar saber tota la veritat. Sort en tenim de la pietat dels que usen l’estadística per fer-nos creure que el món és d’una determinada manera per així oferir-nos solucions perquè si fóssim conscients de com és realment el món que ens envolta hi ha un alt índex de probabilitats que no volguéssim sortir mai més de casa.