18 d’abril del 2010

L'Estatut no és nostre

El senyor José Montilla, aquell home a qui a alguns els agrada anomenar president, diu que l'Estatut no és una llei qualsevol. Afirma que aquest text legislatiu és més que una llei i que és la llei de lleis de Catalunya. I, en aquest sentit, que l'hem de defensar fins a les últimes conseqüències (o alguna cosa per l'estil).
Però les paraules del senyor Montilla parteixen d'una mentida: el que denominem l'Estatut no és una llei catalana sinó espanyola. De fet, el seu nom real i reial és: LEY ORGÁNICA 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña. No ens enganyem, no ens enganyeu, aquesta llei no ha estat feta ni per catalans ni pensada per als catalans. Allò que reclama el senyor Montilla, mai podrà ser. El pacte amb Espanya no és possible i Espanya sap que aquesta llei és seva. Per tant, no ens hem d'escandalitzar perquè el Tribunal Constitucional (ho poso en cursiva perquè està escrit en castellà) estigui discutint com adaptar-lo millor a les seves necessitats. I no ens hem d'escandalitzar perquè és la seva obligació.
Aquesta "Ley orgánica" espanyola ha estat redactada, en últim terme, per espanyols. D'aquell primer esborrany escrit al Parlament poca cosa substancial queda. Recordeu que després va ser raspallat a Las Cortes Españolas i finalment li van fer la permanent a La Moncloa. L'única cosa que hem pogut fer els catalans davant aquesta llei espanyola és manifestar-nos-hi a favor o en contra i ja veieu que ni així hem tingut l'última paraula.
Senyor Montilla: sí realment el que vol és defensar la llei de lleis catalana ja tarda a encarregar la redacció de la nostra constitució.

El condó tauró

13 d’abril del 2010

Hipòcrites

Com ja us explico en el meu nou bloc, vaig tenir l'ocasió de conèixer Martxelo Otamendi i Juan Mari Torrealdai, director i editor d'Egunkaria, pocs mesos després del tancament del seu diari. Amb tot tipus de pèls i senyals, ens van explicar com els van torturar aquella gent que defensa l'unitat d'Espanya. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. Lúnic que feien era escriure un diari en èuscar. I com que els espanyols no entenien què deia el diari, els van acusar de col·laborar amb ETA. Han tardat 7 anys a descobrir que tot era una farsa. Però vaja, no passa res, total, el que importava és que ho semblés.
Així treballa Espanya amb allò que no és espanyol. Així funciona la democràcia. Curiosament això coincideix en el temps amb el processament del jutge Baltasar Garzón. Avui he vist les imatges del president Maragall en un acte de suport al senyor Garzón dels sindicats majoritaris espanyols. El mateix Maragall que, curiosament, es creia que Otamendi havia estat torturat. Ara, el mateix Maragall que era alcalde de Barcelona quan Garzón va fotre a la garjola a quatre independentistes catalans perquè no molestessin durant els Jocs Olímpics. El mateix jutge que va fotre a la presó una colla de joves acusant-los de ser la branca juvenil d'ETA i que dos mesos després va haver de deixar al carrer perquè no en tenia cap prova.
També he vist la faràndula espanyola progre, entre la qual l'Almodóvar, manifestant-se a favor de Sant Garzón. Els mateixos progres que no han obert mai la boca en defensa de l'Egunkaria. I no només això, sinó que quan en la gravació d'un disc a favor de Palestina un músic basc els va demanar gravar-ne un en defensa del rotatiu basc, músics com Víctor Manuel van respondre que ni en pintura i es van posar a cantar: "vascos sí, ETA no!".
A aquests senyors, amics meus, ni riure'ls les gràcies. És patètic que haguem de sortir en defensa del jutge Garzón. L'Audiencia Nacional, tingueu-ho clar, es va inventar per acabar amb els nacionalismes no espanyols. Tant me fot que l'ultradreta espanyola també ataqui Garzón. Aquesta gent no ens ha de fer por, els que realment ens estan fent mal són uns altres que dissimulen sota una falsa progressia. Exactament el mateix que el Tribunal Constitucional. I si voleu seguir pensant que encara hi tenim alguna cosa a tractar amb aquesta gent, allà vosaltres. En tot cas, quan torneu mireu si encara porteu la cartera i la dignitat.

12 d’abril del 2010

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova


Això diuen, que cada dia s'aprèn alguna cosa nova. La meva intenció és comprovar-ho. Cada vegada que aprengui quelcom nou ho faré públic en un nou bloc cadadiasaprenalgunacosanova.blogspot.com. Si tu també has conegut avui aquest fet nou, després de llegir-ho aquí, pots clicar l'opció de sota el missatge en què diu "També ho he après avui" i, si no, pots clicar l'altra opció: "Ja ho sabia". A part, també seran benvingudes les vostres aportacions a les novetats que hagueu conegut al llarg del dia i les aniré publicant al bloc.

3 d’abril del 2010

Super Bon Noi

¿Qui no ha volgut ser de petit un superheroi? Bé, d'acord, tu potser no, però el xiquet Xicoy, tot ell cofoi, volia ser un un Superheroi. El que no acabo de tenir clar és si llavors ja volia ser un Super Bon Noi. De més grandet, però, sí que ha intentat sovint assemblar-se al protagonista d'aquesta cançó dels "Amics de les arts". Aquí en teniu un fragment amb realització de Ges Avall Produccions: