30 de novembre del 2010

2 pardals d'un tret

Aquest dimarts històric, en què el Barça és proclamat arreu del món el millor equip del tercer mil·leni, puc presumir (modèstia a la quinta forca) que dos diaris em citen. Bé, de fet em cita un articulista d'un diari, Màrius Serra a La Vanguardia, i em destaquen un fragment del meu bloc Emparaulant la realitat de l'ara.cat a les pàgines en paper.
En el cas de Màrius Serra, a quí agraeixo una vegada més les seves cites, aquest és el text:

# 28-Nen escritura cuneiforme

Màrius Serra

@mariusserra: TV+ Twitter @ jordievole: Con el 3% sale Anglada!!! Arranca el coche!!! Ahora entiendo el problema del 3 per cent!!!
@ agenciaacn: El hashtag # 28N treu fum http:// ves. cat/ anMf # 28N
@ xsanjuan: # quepassaria si l´ou li tiren al de Ciutadans al crit de ´Visca Catalunya´? # 28N
@ ciu: lamentem profundament l´incident que hi ha hagut contra el sr. Iceta a la seu dels @ socialistes_ cat
@ RogerSaperas: 60% De moment, Anglada fora. Però 50.000 vots.
@ xavicoral: Bé, bé... esperant que arribi com a mínim al 80% per no tenir més ensurts... RT @ agustibranas: Com van les crispetes amb l´anella? :)# 28N
@ marcpifarre: Us imagineu q ara s´estigués jugant un Barça-Madrid???
@ socialistes_ cat: # presidentmontilla en el proper congrés no tornaré a ser candidat a primer secretari de partit
@ Rogerbuch: Catalunya és diferent. Votem partits estranys, com per exemple Ciutadans, oi, Rosa Díez? (0,17%)
@ ganyet: Gol de Laporta a l´últim minut # e10 # e10rac1 # 28N
@ marccortes: Hacía tiempo que no veía unas elecciones así... Resulta que hoy NO han ganado todos # 28N
@ Buenafuente: Descalabro del PSC y Mas President. ¿Se veía venir?
@ jaumeprenafeta: Titular del 3cat24 a les 22.39: ´CiU s´allunya de la majoria absoluta´ http:// www. 3cat24. cat/ # 28N
@ xavisarria: És molt preocupant que 70.000 persones hagin votat extrema dreta, més els 365.000 que han votat el discurs populista i xenòfob del PP.
@ toniaira: En @ Laporta2010 promet. La primera nit ja dóna la nota. Serà l´últim en comparèixer, després del guanyador. Això promet...!
@ Sergimas: President MAS !!! Insisteixo. Ja és oficial: em demano Helena Rakosnik pel Polònia
@ peremas. Intereconomía al seu aire: entrevisten la Sánchez-Camacho mentre compareix en Mas... # 28N
@ cativistes: Humilitat, responsabilitat i esperança. Ens sentim servidors de Catalunya i no els seus salvadors
@ enricxicoy: "Cooof!", diu en Pujol al costat de Mas. # 28N
@ martinpinol: quan Mas diu que aquest any SI, és que està content amb l´aparició de Laporta al Parlament?
@ javiercocooning: # laporta pasa de 100.000 socios a 100.000 votantes més que un President! ;-) # e10
@ jovarela: Ara que Laporta es important ja pot sortir al wikileaks. Al loro!
@ albertcuesta: Siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez # 28N
@ ebenach: Enhorabona a CiU i a Artur Mas, i feu bona feina per Catalunya. Nosaltres hem perdut, hem rebut vot de càstig i cal replantejar-se coses
@ jcorbalan: Cuní a Puigcercós: ´Considera una derrota ESPECTACULAR?´. Resposta: ´Miri, no estic per bromes...

I el diari ARA agafa un fragment de l'entrada El paper del paper. També agraeixo, per enèssima vegada, a l'equip del nou diari haver confiat en mi:

"Des que Internet s’ha convertit en una eina més de comunicació periodística han aparegut al nostre país nombrosos mitjans exclusivament digitals. El pioner va ser Vilaweb, però, a part d’aquest, ¿quins altres s’han convertit en mitjans de referència? Quan al nostre país hem de citar un mitjà, diguem-li diari, a l’hora de destacar una notícia encara ens fixem en els de paper. Són els mitjans de referència."

Doncs això, avui estic molt content. De tant en tant a un li agrada que li facin pujar l'autoestima.

29 de novembre del 2010

Del paper a l'orgasme

Al segon dia de vida del diari Ara ja em posen a la portada del web el meu segon article, El paper del paper. Així ho podeu veure en la fotografia que adjunto.
Avui m'he decidit a publicar la tercera entrada que titulo Els orgasmes d'ahir i avui. Una entrada dedicada a un dels temes estrella de la campana. Ja em direu si us satisfà.

28 de novembre del 2010

Ciutadans de Catalunya, ja el tenim aquí

Ja he comprat el primer exemplar del diari ARA. La veritat és que força goig. Potser ens costarà una mica acostumar-nos a tanta lletra atapeïda, i és que fins ara estàvem mal acostumats a uns diaris molt... diguem-ne esponjats.
Però a part de la quantitat, caldrà que ens fixem en la qualitat. Tot i que se li pressuposa, tenint en compte els excel·lents periodistes que hi treballen, ara cal comprovar que la feina està ben feta.
Pel que fa al debat sí és imprudent, temerari i ruïnós treure ara un diari (o treure l'Ara en diari), avui publico la meva segona entrada al blog "Emparaulant la realitat" titulada El paper del paper. Ja em direu què us sembla.

Ara mateix començo un blog

A partir d'avui diumenge 28 de novembre, començo un nou blog al diari Ara. Tal i com explico al web del diari "Aquest blog porta per títol “Emparaulant la realitat” perquè estic convençut que la interpretació periodística de la realitat condiciona les accions i pensaments de la societat gràcies als matisos en l’ús d’unes o altres paraules. I, de fet, el que faré en aquest blog no serà res més que emparaular la realitat a la meva manera." O sigui, que allà em dedicaré a fer una anàlisi de la interpretació periodística de la realitat que fan els mitjans de comunicació.
No cal dir la il·lusió que em fa començar aquesta aventura de bracet del nou diari, del qual ja us n'he parlat aquí anteriorment. Estic convençut que el seu èxit està assegurat. Els desitjo a tots molta sort.
Agareixo a la gent del diari, especialment a Carles Capdevila, Guillem Carbonell i Sergi Sabaté haver confiat en mi. Espero no decebre'ls. Des d'aquí, el meu Ges Avall, us aniré enllaçant les entrades al nou blog, però espero no deixar de banda aquest.
Us hi espero!

26 de novembre del 2010

Votaré emprenyat

Fins avui, dos dies abans de les eleccions, últim dia de campanya, no he decidit el meu vot. Hi porto reflexionant des del 2006. Cada dia que ha passat m'he preguntat perquè coi va servir el meu vot de llavors i si tornaria a cometre el mateix error o no. Ara ja tinc clar que no el tornaré a cometre. Almenys demà passat.
No em sento representat per cap de les llistes que actualment tenen representació parlamentària. I que consti que no sóc d'aquells a qui agrada criticar els polítics pel simple fet de ser-ho. Conec molt bé la política parlamentària. La vaig poder veure de prop uns mesos i admiro moltíssim la feina que fan els nostres diputats.
No cal dir que amb el PP i Ciudadanos hi estic emprenyat per principis democràtics. Amb aquests dos partits, herència del feixisme franquista, símbol del totalitarisme espanyol, hem estat massa condescendents.
Amb CiU hi estic emprenyat per les tèbies promeses i les impostures catalanistes. Ho sento, però un partit que es nega a prometre que no tornarà a pactar amb el PP no el puc votar. Per més que em diguin que és el partit que voten més independentistes. Tant se me'n fot. Un partit que només pensa en els calés que ens donaran i no diu com respondre a l'atemptat d'Estat contra la nostra poca sobirania, no es mereix el vot d'algú que es faci dir catalanista.
Pel que fa als altres tres, ho sento, però els foto al mateix sac. Ells són, encara, la Generalitat de Catalunya que m'ha robat, literalment, 1300€ de cop. Quan ens vam comprar la casa la meva dona va rebre una ajuda de la Generalitat per ser menor de 32 anys. Dos anys després ens envien una carta i ens diuen que els tornem els diners dient que no complim uns requisits. Justifiquem i demostrem davant de notari els requisits, i se'n treuen uns altres de la màniga. I et diuen "no cal que facis més recursos, et seguirem dient que no et tornem els diners".
La mateixa Generalitat que li retalla el sou a la meva dona un 5% sense ser funcionària. ¿Com es pot justificar que li treguin un 5% a una persona que es passa mig any sense feina perquè forma part d'unes llistes de substituts del departament d'Educació? ¿D'això se'n diu tenir la feina segura? ¿Com es pot justificar si, a més, saps que han retallat al màxim les substitucions per evitar contractar més professors, mentre els alumnes es queden sense mestres? ¿Com es pot justificar que amenacin de no convocar més places a oposicions, quan el país necessita milers de nous professors?
Tant se me'n fot que ara tots reneguin del tripartit. M'importa un bledo. També ho van fer quatre anys enrere, i ja sabeu com van anar les coses. El PSC ha demostrat, una vegada més, que és l'apèndix inflamat de PSOE. I els d'ICV ens volen vendre escaroles plenes de cargols.
Pel que fa a ERC, ho sento, però aquesta vegada no me'ls crec. Fa dècades que defenso que Catalunya ha de fer un referèndum, encara que sigui per perdre'l. Sóc dels que penso que la gent només serà conscient que podem ser independents el dia que se'ls cridi a decidir el seu futur. Però no em crec que no pactin amb ningú que no accepti el referèndum com a condició. No m'ho crec. I potser sí, potser l'única manera d'aconseguir la independència és que una majoria de diputats la proclamin al Parlament. ¿Conovocarà mai la Generalitat de Catalunya un referèndum que el propi Parlament diu que ha de rebre el permís de Madrid? ¿No és més fàcil, posats a trencar la legalitat, trencar-la amb la pròpia sobirania d'uns diputats elegits democràticament?
Per tant, només em queden Reagrupament o Solidaritat Catalana com alternativa. Sóc del tot conscient de les mancances que tenen aquestes formacions i discrepo en moltes coses de les que diuen. Però aquesta vegada el meu vot serà d'algú que està emprenyat. Molt emprenyat.
No us diré per quina de les dues opcions m'he decidit. Només us diré que he reagrupat les meves idees i que aquesta vegada seré solidari amb aquells qui realment anhelen la llibertat del nostre país.

25 de novembre del 2010

En Monzó en diu la "colla pessigolla"


L'article d'avui de campanya de Quim Monzó qualifica de "colla pessigolla" els suposats intel·lectuals progressistes espanyols que han mostrat el seu suport a Joan Herrera. Són els mateixos a qui jo qualificava d'hipòcrites el mes d'abril passat. Posats a triar, no em sap greu quedar-me amb la denominació d'en Monzó.

23 de novembre del 2010

Cara a cara Mas Montilla

Per aquells qui us heu quedat amb les ganes, aquí teniu el resum del cara a cara:




Candidats a "Sis a Traïció"

Proposo com a alternativa al (quina) cara a cara que TV3 prepari un especial de "Sis a Traïció" pel 28 de novembre. Es tractaria que cada un dels candidats amb representació al Parlament es preparés una promesa electoral. Els altres candidats han d'esbrinar si la promesa és veritat o mentida. Sóc conscient que això entranya poca dificultat perquè hi ha poques promeses que siguin certes. Tot i així, m'aventuro a pronosticar què podria passar en aquest programa a sis.
A la primera ronda s'elimina un candidat. En Rivera tindria moltes probabilitats de saltar, per impertinent. Els altres es posarien fàcilment d'acord per no haver de sentir més les seves interrupcions constants.
A continuació comencenarien els cara a cara. De seguida Montilla, Puigcercós, Herrera i Mas pactarien fotre fora la Sánchez-Camacho. Seria bàsicament per una qüestió d'evitar les dots de seducció femenina, tot i que ella els acusararia de masclistes.
Herrera seria el següent de caure. El pobre Joan es pensaria que havia pactat amb Montilla i Puigcercós fer fora en Mas, però es quedaria amb un pam de nas quan veiés que els seus excompays de tripartit el fotrien al carrer.
Pel final quedarien només Puigcercós, Montilla i Mas. Seria un emocionant final en què no sabríem fins a últim moment si Mas i Montilla fan sociovergència i fan fora a líder d'ERC, o si ERC i PSC repeteixen pactes, o si finalment Mas i Puigcercós es posen d'acord.
I així fins que a la taula quedés un cara a cara entre dos dels candidats. No els quedaria cap més remei que negociar la presidència. Hi hauria pacte? Hi hauria traïció? O potser, amb una mica de sort, el premi quedaria desert i entraríem en un estat d'anarquia absoluta.

22 de novembre del 2010

El tripartit de La Vanguardia (5)


Entrem ja a la recta final de la campanya i La Vanguardia continua apostant per prioritzar el PSOE, CiU i PP a l'hora d'encapçalar les notícies dels actes de campanya. Tot i així, sí que hi ha, en aquesta ocasió, un petit desglossat dedicat a Puigcercós. Per tant, estrictament, aquí tenim un quadripartit. Avui, de nou, aquests tres partits, amb un Rajoy reiteratiu en titulars, tornen a aparèixer. Per cert, heu vist la fotografia de portada d'avui d'aquest diari? Fixeu-vos bé quina és l'única cara dels 5 candidats que no apareix.

21 de novembre del 2010

Mac, el Boxer

Us presento en Mac, un boxer a la família:







Mas, ¿primer president sense "L"?

Encara que pel títol ho pugui semblar, aquesta entrada no té res a veure amb si Mas serà un president novell. De fet, sí que podria dir que de tots els presidents que hem tingut al país, Mas serà el que més experiència ha tingut al capdavant de la Generalitat abans de ser president. Serà l'únic, en l'actual època democràtica, que abans de president ha estat Conseller en Cap i també conseller. Tot i així, tampoc podem dir que Montilla i Maragall van ser presidents novells en política ja que els dos tenien dilatada experiència municipal i en el cas de l'actual inquil·lí de Palau també ha estat ministre del Reino de España. Així que de tots els presidents escollits en democràcia només Jordi Pujol va començar amb "L" penjada a l'esquena.
Com deia, però, aquest article no va d'això sinó de l'"L" que han tingut al cognom tots els presidents que hem tingut en democràcia: Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. L'"L" és l'única lletra en comú en tots quatre, així com la "Z" entre els presidents espanyols. Així doncs, i si els pronòstics no fallen, Mas serà el primer president en l'actual etapa democràtica que no té un "L" al cognom, trencant així una tradició que fa dècades que dura, tal i com ja us explicava fa quatre anys.
De tots els candidats actuals, només José Montilla i Joan Laporta podrien seguir aquesta tradició. Ni Mas, ni Puigcercós, ni Sánchez-Camacho, ni Herrera, ni Rivera, ni Carretero tenen aquesta "L". I a hores d'ara sembla bastant improbable que Montilla i Laporta acabin president la Generalitat.
¿Així doncs, com s'explica que un partit conservador com CiU acabi trencant una tradició tan arrelada com aquesta? Doncs em sembla que he trobat el motiu. Les lletres "L" i "M" estan de costat a l'abecedari. Són pràcticament al mig del nostre alfabet, de fet, si no tinguéssim l'adoptada "w" estarien just al mig. I potser l'error ha estat fixar-nos en l'"L" i no amb l'"M". Si Mas acaba sent president podrem veure com tots els presidents elegits des de la restauració de la Generalitat en època moderna, des del 1931, han tingut l'"M" al cognom, a excepció de Jordi Pujol: Macià, Companys, Pujol, Maragall i Montilla. Ni Tarradellas ni Irla van ser elegits democràticament. Així doncs, potser l'anormalitat la va dur Pujol. ¿Per què? Doncs perquè en les primeres eleccions, les de 1980, no hi havia cap candidat que tingués una "M" al cognom: Pujol, Raventós, Benet, Cañellas, Barrera i Hidalgo. Així que només ens quedava l'"L" o l'"N" com a lletra més propera. Excepte Barrera, els altres 4 candidats que van tenir representació parlamentària tenien opcions de presidir la Generalitat. Al final va guanyar l'"L" de Pujol.
Per tant, potser sí que fins ara hem estat equivocats i Mas té opcions reals de ser president i la meledicció de la lletra "L" no ha estat el motiu pel qual el 2003 i el 2006 no va acabar sent investit.

El tripartit de La Vanguardia (4)

Definitivament, i descaradament, La Vanguardia aposta per Artur Mas en aquestes eleccions. Només cal veure els titulars d'aquest diumenge. Però el que determina clarament que CiU és l'aposta de can Godó és el fet que han esperat fins avui per publicar l'entrevista al candidat convergent. Com ja us vaig explicar en el primer capítol d'aquesta sèrie, el diumenge és el dia que més lectors té el diari. És molt significatiu que les dues entrevistes publicades en diumenge hagin estat les del PP i de CiU.
Pel que fa a les primeres pàgines de les informacions de campanya, una vegada més els tres protagonistes són el PSC (PSOE), PP i CiU. No cal dir que el desig de la direcció del diari és que el PP aconsegueixi ser la tercera força del país. Que lluny queden aquelles suposades queixes del diari en contra dels recursos del PP a l'Estatut i la posterior retallada constitucional.



20 de novembre del 2010

El tripartit de La Vanguardia (3)

Avui dissabte, vuitè dia en què la premsa informa de la campanya, és també el cinquè en què La Vanguardia posa a les dues primeres pàgines d'informació dels actes de campanya el tripartit CiU, PSC i PP. Dijous, els dos partits protagonistes van ser CiU i PSC, tot i que el PP havia aparegut ja en la pàgina anterior, la primera vegada que la informació dels actes de campanya s'avança una pàgina abans. I ahir al tripartit de La Vanguardia s'hi va afegir ERC.
Per tant, a l'equador de la campanya, podem dir que:
- El tripartit CiU-PSC-PP apareix en 5 de les 9 dobles pàgines, un 55,5%. (El 66,6% si comptem el dijous passat en què el PP ja havia sortit en la pàgina anterior).
- CiU, PSC, ERC, PP i ICV: diumenge.
- CiU i PSC: dilluns i dijous (tot i que el PP ja havia aparegut).
- CiU, PSC, ERC i PP: divendres.
Per tant, CiU i PSC hi apareixen tots els dies, el PP en el 87,5% (el 100% si comptem el dijous en què ja havia sortit abans), ERC el 22% i ICV el 11%.

19 de novembre del 2010

Minyons: el millor homenatge

Els castells, les torres humanes, ja són patrimoni cultural immaterial de la humanitat segons la UNESCO. Per cert, em fa gràcia això d'"immaterial" tenint en compte que una pinya pot arribar a suportar 8 tones de matèria humana.
Me n'alegro moltíssim perquè hi ha poques coses al món que simbolitzin millor els valors d'una humanitat solidària, interclassista, generosa, integradora, laica, compromesa i valenta. No calia que ho digués la UNESCO, fa dècades que els castells són un patrimoni únic i difícilment comparable a qualsevol altre.
Encara ara ploro davant qualsevol aleta de la qual sóc testimoni. Ploro tant si el castell el corona un enxaneta dels Sagals d'Osona, els Marrecs de Salt, els Bordegassos de Vilanova, la Colla Jove de Valls o els Castellers de Barcelona. Un nen de 5 o 6 anys, a 9 metres sobre terra, aixecant el braç i la mà simbolitza tots els valors que he enumerat abans. La millor manera de demostrar que l'unió fa la força. Però també és un homenatge a totes les edats humanes. Els més veterans, a la pinya, i a mesura que anem pujant pisos anem trobant els més joves. Els més forts aguantant els més dèbils. A Oslo, Noruega, hi ha el Vigeland Sculpture Park que intenta mostrar tots aquests mateixos valors amb escultures humanes de pedra. Una visita més que recomanable. Però no em negareu que viure-ho i veure-ho amb persones de veritat és molt més emocionant.
Només hi ha una cosa que no m'acaba de convèncer dels castells: l'excessiva competitivitat que hi ha entre colles simbolitzat especialment pel concurs mundial del colles castelleres. No entenc perquè hem de convertir una tradició cultural en una espècie d'esport amb guanyadors i vençuts. A aquest ritme acabarem fent una lliga castellera en què cada cap de setmana s'hauran d'enfrontar dues colles a veure qui aconsegueix la victòria per tal de guanyar, a final de temporada, el torneig a la regularitat.
És per aquest, i altres motius (especialment perquè hi tinc familiars), que jo em sento molt a prop dels Minyons de Terrassa. És la meva colla, la que més m'emociona. Una colla que sempre s'ha negat a participar al concurs de castells. D'aquí l'emprenyamenta de castellers com en Ramon, immortalitzat gràcies a l'APM, però que exemplifica millor que ningú això que estic dient.
Aquest cap de setmana els Minyons acomiaden la temporada amb la seva clàssica Diada de la Colla, la que fa 32. Es considera l'última gran actuació de la temporada. Curiosament, l'última actuació de la temporada serà la primera des que els castellers han estat declarats patrimoni de la humanitat.
Així doncs, què millor per homenatjar els castells i celebrar aquesta designació, que anar a veure els Minyons a Terrassa, els Castellers de Barcelona i els Castellers de Sants aquest diumenge dia 21 a les 12h. Amb una mica de sort podreu tornar a veure el 3 de 10 amb folre i manilles, com aquest d'aquí sota, que jo vaig tenir l'enorme privilegi de poder veure en directe.
(Foto de Víctor Castelo)

18 de novembre del 2010

Dues hipòtesis sobre CiU

L'estrella de la campanya de CiU pel 28N és el concert econòmic. CiU ha decidit fer d'aquesta reivindicació l'eix principal del seu govern. És normal, per tant, que tothom i digui la seva a l'hora de creure's o no si aquest és un objectiu assolible o no.
Sembla ser que des de la federació ja s'han encarregat de posar una mica d'aigua al vi i que, en realitat, no demanen el concert econòmic sinó una cosa semblant que doni més diners dels que rebem ara.
Doncs jo tinc dues hipòtesis del que pot passar amb això del concert econòmic. Bé, en realitat hi ha tres opcions, però la primera la descarto. Descarto que el govern espanyol, sense més, ens doni el concert econòmic. Tenint en compte això, només ens queden dues opcions.

1a Opció
El que tem la majoria és que CiU, quan governi, arribi a un nou pacte del peix al cove que doni més diners a Catalunya i que això ho venguin com allò que ells en deien "quelcom semblant al concert econòmic". Tot i que Catalunya no recapti tots els diners i que no enviï un "cupo" a Madrid, diran que tenim pràcticament els mateixos diners. Això, doncs, és el que té més probabilitats de passar perquè, senzillament, ha estat el que ha fet sempre CiU quan ha governat. I, perquè negar-ho, el mateix que ha fet el PSc aquests últims anys. Per tant, els milers i milers de votants de CiU tradicionals tan els fot si això passa perquè ja saben de quin peu calcen. En canvi, és probable que decebi a molts d'aquells nous votants, principalment els emprenyats amb ERC. Però com que CiU ja estarà governant, se'n fotrà de tot plegat.

2a Opció
Però podria passar una altra cosa. Imaginem-nos que CiU comença a demanar el concert econòmic un cop siguin al govern. I que ho demanin per tots caps i cantons, de tort i de dret. Llavors, com dèiem, Madrid es negarà en rodó a cedir aquest privilegi a Catalunya. S'hi negarà per terra, mar i aire. I aquí les coses podrien tenir dues sortides, però una també la descarto. Em nego a creure que els dirigents convergents diguessin "no ho voleu?, ah, vale!", i ja està. Tan panxos. El govern d'Artur Mas podria dir amén, i justificar que no han aconseguit el concert per culpa d'Espanya. Però no, si Madrid s'hi tanqués en banda, només em puc imaginar una CiU sent fidel a la seva proclama del dret a decidir i que acabessin afirmant: "no ens deixeu cap més opció: convoquem el poble de Catalunya a un referèndum per demanar-li si encara vol seguir formant part de l'Estat espanyol".

No sé quina de les dues opcions creieu que és més probable. Però és important tenir-ho en compte abans d'anar a votar. Jo, personalment, tinc l'esperança que l'opció bona sigui la segona. I no només això, sinó que en el fons desitjo que aquest sigui l'objectiu real de Mas, Puig, Pujol i Homs. Que el concert econòmic només sigui una cortina de fum per fer evident que a Espanya ja no li podem demanar res més i que tinguin un argument per fer el que realment desitgen: ser al govern quan aconseguim ser un Estat i així construir realment una Catalunya millor. Insisteixo, això és el que desitjaria que passés, però...

17 de novembre del 2010

El tripartit de La Vanguardia (2)

Avui dimecres La Vanguardia continua apostant pel tripartit PSC - CiU - PP per a les dues primeres pàgines d'informació de la campanya. Pel que fa a l'entrevista de Pamionzó al candidat, aquesta vegada a Puigcercós, torna a ser de tres pàgines. Això sí, l'entrevista comença a la pàgina 13, però no continua fins a les 18 i 19.

16 de novembre del 2010

El Tripartit de La Vanguardia

M'agrada molt el redisseny dels diaris durant la campanya electoral. Molt interessant és el que ha fet La Vanguardia que, com cada quatre anys, intenta marcar tendència. Per exemple, m'agraden les firmes convidades i que puguem veure en Pàmies i en Monzó entrevistant els candidats. Ara, si ens fixem en els continguts, podem trobar-hi coses curioses. Per exemple, l'entrevista a la candidata Sánchez-Camacho es publica en diumenge, el dia que més gent llegeix el diari, i, a més, ocupa tres pàgines, a diferència del candidat Herrera que es publicava ahir dilluns, dia amb menys lectors, especialment si el dia abans no hi ha hagut futbol, i amb només dues pàgines.
També és curiós veure a qui dediquen les dues primeres pàgines de notícies, no de cròniques o entrevistes, de la campanya. Mireu-vos aquestes dobles pàgines de divendres, dissabte i avui dimarts. Veureu que hi predomina un tripartit. En els altres dos dies hi havia els cinc partits majoritaris (diumenge) i CiU i PSOE (ahir).

PSC, PP i CiU


PSC, PP i CiU


PSC, CiU i PP

12 de novembre del 2010

Jo flipo

Encara ara flipo cada vegada que llegeixo l'eslògan del PSC "Ni independentista, ni de dretes". Sóc incapaç d'entendre quina ment dependentista pot inventar un frase com aquesta per la campanya electoral.
I no ho dic perquè sigui una frase en negatiu i que portant-la en sentit positiu pot dur-nos a "Espanyolista i d'esquerres", com afirma en un bon article Empar Moliner. Això ja ho sabem i no cal que ens ho recordi. Tampoc flipo perquè és molt fàcil fer conya amb els "Ni Ni". O sigui, que algú pot fer la brometa fàcil que Montilla sempre ha estat un Ni Ni, algú que ni ha estudiat ni ha treballat, com ja he llegit en alguns comentaris. O potser d'altres diran que ara el PSC fa aquesta campanya perquè quan se'n vagin a l'oposició es puguin beneficiar dels sous que el mateix PSC ha aprovat per pagar els Ni Ni.
Déu me'n guardi de considerar aquesta una mala campanya perquè, una vegada més, els socialistes juguen amb l'estratègia de la por, de "vigileu que ve el llop", com ja van fer amb aquell "Si tú no vas, ellos vuelven".
Perdoneu-me si no em carrego l'eslògan, com ja hem llegit sobradament, mostrant la paradoxa que diuen això mentre no fan fàstics a pactar 7 anys amb independentistes a Catalunya, i amb els de dretes a Madrid o Euskadi.
Cap d'aquests arguments em serveix per criticar aquesta campanya perquè, senzillament, estan en la línia habitual del PSC i perquè és totalment coherent amb allò que diuen que defensen i ataquen.
No. Si flipo veient aquest eslògan és perquè Montilla ha matat definitivament el seu "Fets, no paraules", que pretenia substituir el debat sobiranista pel debat "allò que realment preocupa a la gent". No entenc com els mateixos socialistes, que odien parlar d'independència perquè saben que és possible, ara resulta que la mantenen al centre del debat. Diuen que Salvador Dalí deia "val més que parlin de tu, encara que sigui per bé". Doncs això, els independentistes han d'estar contents que els socialistes, els peperos, els espanyolistes (ja ho sé, darrere de "socialistes" i "peperos" aquesta paraula és reiterativa), la majoria de mitjans, etcètera, parlin malament de la independència ja que això només crea més secessionistes.

11 de novembre del 2010

¿On és en Xiqui a la Festa dels Súpers?

El passat 23 d'octubre vam anar, 3/5 parts de la família, a la Festa dels Súpers. Per desgràcia, un dels xics es va haver de quedar a casa per culpa d'una pneumònia. Ara una de les amigues amb qui vam anar a la Festa m'ha fet arribar aquest enllaç en què es pot veure la GIGAFOTO en què hi apareix gairebé tot el públic que va assistir els dos dies de la festa. No negaré que sóc un d'aquells pares que canta totes les cançons de l'espectacle i que encara s'emociona quan veu els més menuts disfrutant de valent amb en Roc, la Pati Pla, la Lila, etcètera.
Per cert, ¿A on és en Xiqui?



10 de novembre del 2010

El PP i SI són el canvi real

No sé si recordeu com CiU se'n fotia de l'eslògan que utilitzava el 2003 el PSC al·ludint al canvi. Exactament el mateix que fa ara el PSC amb CiU. La guerra de qui canvia més en aquestes eleccions és divertidíssima per l'enorme estupidesa que traspua. Cap d'aquests dos partits representen cap mena de canvi en el sistema de govern que ha patit la Generalitat els últims temps. ¿Cal recordar que Mas i Montilla ja han format part del govern de la Generalitat? ¿Cal tornar a explicar quants anys portem de governs de CiU i del PSC? ¿Cal tornar a enomenar els noms que repeteixen a les llistes d'uns i altres? Ara, si haguéssim de personalitzar quin dels dos representa més el canvi, per suposat, la batalla la guanyaria Artur Mas perquè encara no ha estat president.
Però si ens ho mirem en termes de governabilitat, que és el que realment importa en aquestes eleccions, l'autèntic i possible canvi només el poden dur o el Partit Popular o Solidaritat Catalana. O sigui, només podem parlar d'un canvi real en el full de ruta de la Generalitat si un d'aquests dos partits acaba formant part del Govern de la Generalitat de Catalunya. Si la propera legislatura tenim consellers del Partit Popular, que tant podria passar amb el PSC com amb CiU, sí que estaríem davant d'un autèntic canvi en allò que hem viscut les últimes legislatures. Possiblement s'assemblaria a l'últim govern convergent, però amb consellers del PP la cosa seria sensiblement diferent. Aparentment, sembla improbable que això succeixi, però ni CiU ni el PSC han anat al notari per assegurar que no passi.
I pel que fa a Solidaritat, tres quarts del mateix. Si el Laportisme té prou diputats com per decidir la composició del nou govern, no hem de descartar que pogués entrar a formar govern amb CiU. I, per suposat, això sí que seria un canvi de rumb en la política del nostre país, molt diferent a la que impregnaria el PP.
Però, a hores d'ara, les dues opcions sembla que tenen poques probabilitats de tirar endavant. Per tant, governin els dependentistes convergents i unionistes o governin els dependentistes no de dretes, sigui amb l'ajuda d'ERC i/o ICV, no s'entreveu, a priori, un canvi real en allò que hem vist l'última dècada al nostre país.